Al número de febrer, a la secció de l'Escriptori de l'Eduard Ribera, vam cometre un error d'edició, pel qual demanem disculpes. Aquí trobareu el text que hauria d'haver sortit publicat:
L'home que dormia agafat a una branca
“Sóc un home de recursos, jo”, pensà Màrius Boet el dia que el van despatxar. Els últims temps havia tingut un somni recurrent. Caminava per un pont de fusta penjat dalt d'un congost molt alt; de sobte, el pont començava a fimbrejar i acte seguit una de les sirgues mestres es trencava. La caiguda era espectacular, però durant l'esbalçada el Màrius aconseguia engrapar la branca d'un arbre nascut en una escletxa de la roca. “Salvat!”, cridava el Màrius en el silenci horitzontal de la matinada.
Tot i que la seva dona s'havia acabat acostumant al sobresalt nocturn, mentre l'home seguia dormint plàcidament, ella feia cabòries sobre l'origen d'aquella inquietud. De fet, Salvat era el cognom del soci principal del despatx on treballava el Màrius i ella sospitava que alguna cosa no anava prou a l'hora. Mentre esmorzaven, ella insinuava “tot bé a la feina?” i ell aixecava la vista del diari “tot bé, reina, no et preocupis”. Però ella insistia “has somiat avui...”. Ell se la mirava “no ho sé, no ho recordo...” i després li feia un petó al front i sortia cap a l'oficina.
Va ser el mateix Salvat qui li va dir que el negoci no rutllava massa bé i que, com a últim recurs, haurien de reajustar la plantilla. El banc no els havia renovat la pòlissa de crèdit i els impagats estaven ofegant l'economia de l'empresa. Fins a la data, el Màrius sempre se n'havia sortit bé en el terreny laboral. Al llarg dels anys s'havia forjat un currículum impecable i havia encadenat diversos canvis de feina, sempre per millorar les seves condicions de treball i econòmiques. El dia que el van despatxar complia cinquanta-cinc anys però, aliè al pessimisme, va pensar “no passa res: sóc un home de recursos, jo”.
Va decidir no dir-ho a la seva dona i es va inscriure al servei d'ocupació. Durant algunes setmanes va seguir fent el paper del marit diligent i treballador. Havent esmorzat, sortia de casa com ho havia fet sempre i es passava el dia de porta en porta, sol·licitant entrevistes i passejant currículums. Però poc a poc, la nòmina de coneguts amb capacitat per llençar-li un cable arribava al seu final. Semblava que el món ja no funcionava com ell l'havia conegut anys enrere. O potser era que el món seguia sent el mateix de sempre i era ell qui ja no funcionava com anys enrere...
El fet és que una nit va arribar a casa especialment abatut. Ni tan sols va sopar i va anar directe al llit. La seva dona li va portar un vas de llet calenta però el Màrius havia pres somnífers i la son l'havia vençut. Aquella nit va somiar un cop més la caiguda pel congost, però estranyament no va cridar. La seva dona no va despertar fins al matí. Estès al llit, el Màrius jeia fred i rígid com una roca granítica. A la tauleta de nit hi havia una nota. “Avui s'ha trencat la branca”.
